La realitat escolar i la Pedagogia de les cures

La realitat escolar ens interpeŀla

Els últims anys s’han fet paleses tres realitats que, tot i que palpables, eren invisibles per a la majoria dels éssers humans. La primera, que la vida humana i la vida en el planeta són només possibles en un entramat d’interdependències d’ecosistemes en què les possibilitats de supervivència dels éssers humans, com les de qualsevol espècie en el planeta, estan íntimament vinculades. Aquesta interdependència possibilita l’harmonia biològica i social del nostre viure, en entramats infinits de cooperació, cura i solidaritat. La segona, que els éssers humans hem afectat de manera definitiva aquest entramat d’interdependències en activar dinàmiques de «desenvolupament» depredadores, mercantilistes i contaminants, amb el criteri equívoc que la natura està al servei dels éssers humans i que ha de ser dominada per ells. La tercera, que aquesta visió de relacions depredadores i dominants, que no són només dels éssers humans vers la natura, sinó també entre els éssers humans mateixos, ha conduït a la creació de guerres, pobresa, esclavatges, discriminacions i violències de diverses menes.

Aquestes tres realitats produeixen desafiaments en diversos camps de la vida humana. En l’àmbit educatiu els reptes són molts. Alguns poden ser expressats en qüestions d’aquesta mena: com han de ser socialitzats nens, nenes, adolescents i joves en aquest sistema dominador-depredador perquè no es reprodueixi aquesta perspectiva, sinó al contrari una en la qual predomini la solidaritat, la cura mútua, la cooperació i en definitiva l’amor entre els éssers humans?; com aquestes formes de socialització d’aquesta nova perspectiva curadora i cocreadora de la vida, en ser comunicada i promoguda en aquestes noves generacions, possibiliten el sorgiment d’un nou paradigma que amari la societat, la família, l’escola i cada ésser humà?; quines estratègies i tàctiques hem d’impulsar perquè sigui possible la socialització en aquest nou paradigma en les institucions educatives, a fi i efecte que es transformin els procediments de gestionar el fet educatiu, el currículum, el coneixement, les relacions a l’escola?

 

La realitat escolar ens interpeŀla encara més

En aquest moment és possible constatar una crisi en el sosteniment de la vida humana i no humana que es reflecteix en el fet quotidià, en el carrer, en la família, en la societat, i de manera especial en l’escola. I que, si bé en molts contextos aquesta respon a la lògica capitalista, pot ser un indret privilegiat per les possibilitats de transformacions curriculars (a més a més de la família) per a l’educació moral i ètica de la infantesa i la joventut. Això possibilitaria aprenentatges envers la convivència no violenta, el respecte a la vida en totes les seves manifestacions i el seu desenvolupament integral.

Una de les manifestacions d’aquesta crisi en el sosteniment de la vida, i que amara pregonament l’escola, és la inequitat en les relacions de gènere reflectida en la «visió androcèntrica de la cultura, de la seva transmissió en els usos familiars i en els currículums escolars; aquesta visió ha generat i genera humiliacions, violència contra les dones, guerres dins els pobles i entre estats, subordinació i menysteniments del que és considerat femení» (Vázquez, Escámez & García, 2012, p. 10).

Evidència d’això són els resultats de diverses recerques en l’escola, entre les quals la feta per l’Institut per a la Investigació Educativa i el Desenvolupament Pedagògic – IDEP. S’hi mostra, entre diverses contradiccions i paradoxes de la cultura escolar, que «l’escola imparteix a través d’impostures i discursos en els espais institucionals visibles una educació per a la igualtat dels sexes mentre que en les dinàmiques quotidianes promou una educació sexista». Així ho reflecteixen els resultats de les enquestes fetes als i a les joves d’educació secundària de cinc institucions educatives de l’àmbit públic a Bogotà (Colòmbia), en les quals es vincula el femení amb submissió, delicadesa, servilisme davant els homes i davant els ideals masculins. També reflecteixen que els joves continuen valorant acríticament el rol tradicional de la dona-objecte, de l’ésser decoratiu i reproductor de l’espècie.

Les joves enquestades també judiquen durament les que es volen apartar d’aquests rols femenins convencionals, censurant de manera punyent els seus afanys de canvi, perquè han après a rebutjar allò que el sistema els marca com a perillós i antinatural. Finalment, en aquesta recerca es va evidenciar l’existència d’un grup d’adolescents enquestades que exerceixen una «boirosa», i de vegades mal entesa, identificació de les possibilitats d’equitat entre ambdós gèneres cercant una pretesa igualtat amb els homes per la via d’imitar els seus comportaments més llastimosos.

Alhora, i de manera paraŀlela, s’observa que només una minoria de les estudiants construeixen representacions progressistes de gènere, manifestades en un obert autoreconeixement de caràcter positiu sobre la seva condició de dones i sobre el nou rol que han de jugar com a tals. Igualment, es posa de manifest que una quantitat petita, però esperançadora, de joves enquestats mostra una construcció de valoracions positives sobre la dona i en particular sobre les seves companyes d’estudi.

En relació amb les representacions sobre el fet masculí, s’hi van trobar dues tendències: una de majoritàriament tradicional, i una altra de minoritària de faisó progressista. La primera tendència mostra representacions l’orientació bàsica de les quals desvela una permanència dels valors patriarcals. Per aquest grup, ser masculí presenta característiques com ser forts, prepotents i «tropellers». Aquests joves es distancien de rols amables i receptius per por de ser catalogats com a «marietes» o covards. Les adolescents, tot i que en la majoria predominen valoracions tradicionals i acaben considerant de manera determinista que «així són els homes», sí que estableixen algunes distincions en les quals qüestionen els comportaments agressius d’aquests. D’altra banda, una petita quantitat de les i els adolescents consideren que els homes haurien de ser tendres, afectuosos, comprensius… (Piedrahita & Acuña, 2008, p. 15 i s.).

Els resultats d’aquesta recerca fan palès que en aquestes cinc institucions educatives, com segurament en moltes d’altres en diferents indrets de l’univers, tenen preponderància els sistemes patriarcals que, a més de ser maneres de pensar el món i qui l’habita, es materialitzen en normes, estructures socials, formes de relació i pràctiques violentes que posen les dones, i tots els grups i persones que se surtin del seu esquema, en condició de desigualtat per poder sortir-se’n en la vida social. Una d’aquestes formes violentes és el foment de prejudicis que són interioritzats i replicats (Giddens, 1991) mitjançant «el pensament estereotípic en què s’utilitzen categories rígides i inflexibles a partir de les quals s’atorga sentit al món i a les persones» (Palacios, 2015, p. 75).

Aquests resultats també fan palès que cal tornar, una vegada i una altra, al paradigma de gènere que va obrir la possibilitat de qüestionar les bases biològiques dels comportaments masculins i femenins, i entendre aquests com a productes culturals. Encara més, diversos inteŀlectuals com Judith Butler, Gayle Rubin, María Lugones i Michael Focault arriben a afirmar que el sexe, el gènere i el desig són construccions històriques, polítiques, socials i culturals que no estan determinades per la biologia. D’aquí que sigui un imperatiu en aquest moment destacar una mirada relacional que busqui superar les dicotomies que menysvaloren les activitats femenines com natura i cultura, treball i família, públic i privat. I entendre que la vida, les seves condicions i situacions són transformables cap al benviure si es construeixen des de la igualtat, l’equitat i la justícia.

Llavors, què fer a l’escola?; com fer palesa la contradicció que implica que es promoguin discursos sobre la igualtat dels sexes, mentre que es tenen dinàmiques sexistes en el món quotidià?; com possibilitar canvis i transformacions fondes en la cultura escolar que afectin les formes de pensar, sentir i actuar dels adults, primer, i de nens, nenes, adolescents i joves, després?; com fer palesos els estereotips, com una construcció social i cultural que pot ser i ha de ser transformada, que promouen una divisió del treball en funció del sexe basant-se en la desigualtat social i econòmica entre els gèneres?; com fer congruent l’acció de l’escola amb el significat veritable i original de l’educació de fer aflorar i produir el creixement de potencialitats innates de l’ésser humà, més enllà de preconcepcions sobre el que és ser home o ser dona?

 

Una opción: la Pedagogía de los cuidados

 

Una opció: la Pedagogia de les cures

Possibilitar a l’escola un nou paradigma en la relació entre els gèneres que s’aparti de l’androcentrisme i el patriarcalisme implica considerar el fet femení i les pràctiques del femení com a part del fet humà i del fet ciutadà. Una de les pràctiques de més preponderància assignada al femení és la cura, considerada com el centre de la seva tasca en les societats patriarcals.

A la cura pròpia, a la cura dels altres, d’altri, no se li assigna visibilitat, valor i rellevància en la societat, segurament perquè ha estat atribuït com a tasca femenina. Això comporta necessàriament en conseqüència que no s’entengui la cura com a part del que és netament humà, com a part de les tasques amb carta de ciutadania i de rellevància en l’àmbit públic, i a més aombra la consciència de la interdependència i la vulnerabilitat que fan possible la vida.

Així que comprendre que la cura d’un mateix, d’una mateixa, d’altres i d’altri és tasca de la humanitat en el seu conjunt, ens permetrà avançar com a societat, com a entramat d’ecosistemes d’éssers vius, i de manera molt especial en el valor assignat a la cura de la vida com a bé públic. Per possibilitar aquest avenç, caldrà aleshores obrir pas a una nova pedagogia que possibiliti aprendre a cuidar, valorar la cura, valorar qui cuida i aprendre a cuidar-se i a ser cuidat.

Luz Elena Patarroyo López

 

POTS ACABAR DE LLEGIR AQUEST ARTICLE EN ESPANYOL A LA PUBLICACIÓ:
VV.AA (2018): La Pedagogía de los Cuidados. Aportes para su Construcción. Bilbao. InteRed.

 



Este sitio web utiliza cookies para mejorar la experiencia del usuario. Al continuar navegando aceptas su uso. Más información

ACEPTAR
Aviso de cookies